Projecte

Habitar significa deixar empremtes · Projecte d’instal·lació a El Born CCM 

Plantejament general 

L’11 de setembre recordem la darrera defensa de Barcelona davant les forces borbòniques. La celebració de la Diada, si bé l’enunciat preliminar de la llei de 12 de Juny de 1980 insisteix en què significa una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió i l'esperança d'un total recobrament nacional, és,  també, segons el mateix document, rememoració del dolorós record de la pèrdua de les llibertats com a conseqüència de la derrota. En aquest sentit, el paràgraf semblaria pouar directament de Sobre el concepte d'història, de Walter Benjamin (2008), on, entre molts altres tresors, trobem : “Dels que vindran no pretenem agraïment pels nostres triomfs, sinó rememoració de les nostres derrotes”. Benjamin ens inspira també en recordar-nos que “de l'inventari del botí que els vencedors exhibeixen davant els vençuts en diem cultura”, de manera que “mai un document de la cultura ho és, si a la vegada no és un document de la barbàrie” i que “la construcció històrica es dedica a la memòria dels que no tenen nom” (Benjamin, 2008), és a dir, a la memòria d’aquell(e)s que d’una manera o altra han estat vençu(t|de)s i per força han hagut de saber que “tampoc els morts escaparan de l’enemic, si venç”; un enemic, per cert, que “mai no ha parat de vèncer”, perquè, fins ara, sempre hi ha hagut algú que foscament prefereix plantejar l’esdevenir humà en termes de victòries, com si les derrotes no fossin l’altra cara, la dolorosa, d’un mateix fenomen : el fracàs de tota possibilitat d’intercanvi pacífic. Per això sento particularment escaient el tractament de la rememoració dels fets de 1714 i de després, particularment, el desnonament de 1716, a la llum del pensament benjaminià, on, d’altra banda, percebeixo un alt potencial poètic que en aquest treball voldria posar de relleu. Si la perspectiva històrica de la derrota em sembla interessant pel contrast amb les tendències dominants a sobrevalorar les victòries, no m’ho sembla menys el fet de trobar-nos davant d’un jaciment urbà ple d’empremtes superposades, aparicions, en paraules de Benjamin, de proximitats, per lluny que pugui quedar el que les va deixar enrere. Solca el Llibre dels passatges (Benjamin, 2005) una idea de ciutat que cal “erigir topogràficament a partir de les seves secretes i profundament amagades figures : assassinats i rebelions, les zones sagnants de la llista de carrers, els nius d’amor i els incendis”, on es fa particularment palès que “habitar significa deixar empremtes”.

Més enllà dels episodis nefastos, als que penso al·ludir amb els seus materials sonors propis i dedicar-hi específicament una de les sis peçes sonores que conformen la instal·lació, m’interessen els detalls de la vida quotidiana propia del sector del Rec Comtal, generadors d’empremtes que van ser parcialment esborrades a cop de pic i pala : els jocs no sempre legals dels triquets, a voltes conflictius (daus, escacs, cartes, jaquets, …), les activitats de la carnisseria, els corders de viola, la fusteria, les ferreries, les caldereries, les mules de la casa Santmartí, les sessions del col·legi de cirurgians, l’aigua del Rec, els aqüeductes i el clavegueram, que ben segur sonaven per aquells carrers abans dels desnonaments, de manera que cadascun d’aquests elements seran també tractats en peces específiques. També, al mateix nivell, les consideracions generals de Benjamin sobre les deformacions de la percepció de la història, la fugacitat de la imatge del passat, l’alliberament de la història de les idees de causalitat en brut i de progressió en un temps buit, la necessitat de buidar la història d’elements èpics i, molt important, la cultura com a manifestació del domini dels vencedors sobre els vençuts. Als texts de Benjamin he trobat autèntiques perles que ja treballo. He reformulat setze frases a fi que puguin ser dites i enteses encara que no se sigui un especialista. Es poden consultar al meu núvol, de moment, tan sols en Català i Castellà. Com els i les visitants del Centre de Cultura i Memòria semblen procedir de nacionalitats molt diverses, aquestes frases seran dites en diverses llengües : Alemany, Anglès, Àrab del nord d’Àfrica, Castellà, Català, Francés, Hebreu, Japonès i Xinès. Tot això -elements distingits del paisatge sonor de la zona  i les frases dites per persones properes amb les que ja he treballat en altres projectes- integrarà el material sonor de base que al llarg de cada dia brollaran cadascun al seu temps en aquesta instal·lació sonora que, de moment i a l’espera de trobar un nom millor, denomino Habitar significa deixar empremtes. 

La instal·lació

M’interessa especialment tractar la idea de transformació de la percepció dels fets als que la història al·ludeix : les deformacions de la percepció històrica del passat i la fugacitat de llurs imatges, tan importants per a Benjamin i, crec, per a nosaltres mateixos, si volem. El material sonor permet moltes transformacions que poden ser al·legoria d’aquestes idees. A mi, com a creador, em permet de fer un treball sonor amb molts registres i formes de recepció. Encara no és el moment d’entrar en detalls formals definitius que tan sols es definiran en la composició de les peces sonores; però sí és el moment d’anar precisant algunes línies generals. 

Una de natura estructural molt important és que al llarg del dia i durant les tres o quatre setmanes d’exposició, la instal·lació operaria de dues formes diferents. De la primera en dic mode ‘documental' i de la segona, ’orquestral’. 

En el primer mode, el documental, els materials sonors, els elements de l’entorn sonor abans citats i, sobretot, les frases dites en els 9 idiomes, se senten a baix nivell, de manera clara, però distribuïda molt poc densament en l’espai i el  temps. És a dir que no sempre sonaran. Més aviat, ho faran de tant en tant, sense transformacions, en un altaveu o un altre entre els disposats al jaciment i a les planxes d’alumini de la balconada, que, si bé rebran el señal no transformat, la seva pròpia natura metàl·lica els farà ressonar de forma particular i sesgada, en al·legoria a les interpretacions tan criticades per Walter Benjamin; en les seves paraules, aquelles que pretenen ‘mostrar les coses “com pròpiament han estat” ‘ i que, segons ell,  “són el narcòtic més potent”. Així, els sons de la balconada, que és a l’alçada de l’espai urbà actual, sonaran transformats per les planxes metàl·liques. Per tot això en dic mode ‘documental'. Com els sons no sonen gaire fort ni ho fan contínuament, no interfereixen amb la vida quotidiana del centre ni la del jaciment, les visites i altres activitats. Aquest mode és el més estès al llarg del dia. La decisió de la durada és quelcom que m’agradaria fixar amb l’equip d’El Born, Centre de Cultura i Memòria.

En el segon mode, el dit ‘orquestral’, el so és general i més fort. És eminentment musical i dura uns 7 o 8 minuts. Es tracta de peces musicals electroacústiques que desenvolupen i transformen amb diferents nivells d’intensitat els colors dels sons de l’entorn sonor que avui creiem dominava just abans de la caiguda de Barcelona i la demolició del barri. Podria manifestar-se una vegada cada hora, cada hora i mitja, dues hores…, depèn del que decidim amb l’equip. 

De totes maneres, cap de les sis peces -les cinc ‘orquestrals’ i la ‘documental’ sonarà igual d’una vegada a l’altre. En realitat, la composició té lloc de manera automàtica per mitjans d’intel·ligència artificial. Això té relació amb les meves consideracions generals al respecte de la natura de les instal·lacions d’art (Berenguer, 2021)  

Si l’horari d'obertura és entre 10.00 i 20.00, és a dir 10 hores, els modes de funcionament poden ser distribuïts de la manera següent : 

10.00 - 11.53 : mode documental 

11.53 - 12.00 : mode orquestral I (peça dedicada 1)

12.00 - 13.53 : mode documental 

13.53 - 14.00 : mode orquestral II (peça dedicada 2)

14.00 - 15.53 : mode documental

15.53 - 16.00 : mode orquestral III (peça dedicada 3)

16.00 - 17.53 : mode documental 

17.53 - 18.00 : mode orquestral IV (peça dedicada 4)

18.00 - 19.53 : mode documental 

19.53 - 20.00 : mode orquestral V (peça dedicada 5)

En tot cas, el mode orquestral generará cinc peces basades en aspectes diferents de l’entorn sonor fins els temps de la demolició. Es tracta dels sons de :

1./ la demolició (pics, pales, caigudes de parets, traginar de mobles, etc.)

2./ les proves de les cordes de viola, les violes mateixes i els guitarrons

3./ les ferreries i les caldereries 

4./ l’aigua del Rec Comtal, les clavegueres i els aqüeductes

5./ la fusteria i els jocs d’atzar

Tal com hem vist anteriorment, els elements sonors transformats a fi d’evocar la deformació de la percepció del passat o no transformats, són de dues menes : 

1./ el conjunt de 16 altaveus, per una banda, que seran al jaciment, a les posicions plantejades als gràfics, i 

2./ les 8 planxes fines d’alumini de 3000 x 1500 x 2 mm³, potser penjades a peu de terra, potser presentades en forma de taula o de mitja lluna, entre les columnes de la balconada on no hi ha accés a le portes. És bastant fàcil instal·lar-les de forma segura sense que això causi danys estructurals. De fet, el pes de les planxes és d’uns deu quilos. Em sembla important fer palès aquí que les planxes d’alumini són excitades per altaveus especials, el so dels quals és transformat molt particularment per les característiques del material, de manera que contribueixen molt intensament en l’al·legoria de la deformació de la percepció del passat a la que abans al·ludia. Com els sons no són forts en el mode ‘documental’, la gent hi pot parar l’orella. En el mode ‘orquestral’ els sons seran vibracions greus de potència perfectament assolible encara que s’hi estigui a prop. Les capacitats transformadores dels altaveus són conegudes. Aquests canvis entre un mode i l’altre es produïran de manera inesperada a amb la intenció d’evocar la confrontació de sensacions causades per l’enfrontament d’una situació indesitjada, sobre la que la voluntat de canvi encara viu. 

A les superfícies de les planxes d'alumini hi distribuirem els vinils amb els texts de Walter Benjamin que hem citat més amunt i  en les 9 llengües en que haurant esta impresos. 

Crèdits

Encara és molt d’hora per parlar de qui seran els col·laboradors que hi participaran. Tanmateix, és important per a mi que la seva col·laboració quedi reflectida en els documents gràfics que hi puguin derivar.

Referències 

Benjamin, W. (2008) ·  Tesis sobre la historia y otros fragmentos · Mèxic DF · Editorial Itaca

Benjamin, W. (2005) · Libro de los pasajes · Madrid · Ediciones Akal 

Berenguer, J. M. (2021) Del entorno Sonoro y la Instalación · Laocoonte. Revista de estética y teoría de las artes · Vist l’11 de novemre de 2022 clica aquí

Esquemes de muntatge