Convé posar de manifest que aquestes peces musicals són noves creacions acusmàtiques, les quals, malgrat el seu tractament gairebé hologràfic, no pretenen la recreació del paisatge sonor de la ciutat al s. XVIII. Només, fer-nos-hi pensar, ja que la reconstrucció del passat és impossible i, més encara, la del sonor, per l'efímer de la seva naturalesa, un esforç ímprobe, probablement sense interès. Totes aquestes peces cobren vida a partir de la descripció de les activitats que van tenir lloc a la zona, les quals necessàriament van donar lloc a rics universos sonors. Cadascun dels seus possibles elements ha inspirat la selecció així com la manipulació dels sons que viuen en aquestes peces, amb la intenció d'aprofitar la seva morfologia a fi d'emfatitzar les formes musicals resultants de les superposicions i concatenacions que van aparèixer completament a l'atzar en l'inici del procés de composició de les peces. La complexitat de les composicions es troba en les articulacions entre els diversos sons, el que crea textures multidimensionals riques, que, per imaginàries, habiten en la consciència dels qui escolten, més enllà del temps i de l'espai clàssics, per cobrar vida en la celebració de les nostres arrels des del convenciment que la música és un dels espais on el passat ens projecta més enllà del present.
Les traces no són els fets (2023)
Performance multifocal acusmàtica • 18.30 • 20.09.20023
Els 16 altaveus instal·lats al jaciment d’El Born Centre de Cultura i Memòria amb motiu de la instal·lació 'Habitar significa deixar empremtes' ressonen a l’espai acústic del sector del Rec Comtal amb una meditació sonora sobre la impossibilitat de reconstrucció del passat. Tan bon punt el so ens abandona, la seva influència i tot allò del que és símptoma sembla també extinguir–se per a nosaltres. I això és una bona al·legoria de la transformació inevitable de la percepció dels fets als que la història al·ludeix, de les deformacions de la percepció històrica del passat i la fugacitat de llurs imatges, tan importants per a Walter Benjamin, autor dels textos dels que tant la instal·lació com aquesta performance multifocal acusmàtica pouen.
No podem reconstruir els detalls precisos d’una rica vida quotidiana farcida de generadors d’empremtes sonores esborrats a cop de pic i pala pels propis desnonats per ordre de la monarquia borbònica. No tornaran mai més els sons dels jocs no sempre legals dels triquets, a voltes conflictius (pilota, daus, escacs, cartes, jaquets, …), de les activitats de la carnisseria, dels corders de viola, de la fusteria, de les ferreries y les caldereries, ni de l’aigua del Rec que entrava i sortia de les cases pels aqüeductes, el clavegueram i la gent extreia dels pous, dels ocells i les passes de la gent sobre la pedra del paviment. Però sí podem rememorar-los amb sons actuals que construeixen paisatges d’evocació capaços de fer-nos pensar en la importància i el significat que per a nosaltres tindria llur desaparició.
Clama Bernard d’Espagnat per l’existència d’un vel entre la realitat i nosaltres, que existeix fora del temps, l'espai i la substància. Les traces no són els fets, igual que ‘el mapa no és el territori’, com deia Alfred Korzybski, ni ‘articular històricament el passat significa coneixe'l “tal com de debò fou”, sinó que vol dir ‘fer-se amb un record tal com rellueix en un instant de perill’, perquè, ens fa també veure Walter Benjamin, ‘el passat tan sols es copsable com la imatge que rellueix per no tornar mai més en l’instant en què es torna reconeixible’.