Pensar

-Expliqui breument la instal·lació artística 'Habitar significa deixar empremtes'

Es tracta d’una reflexió en el domini estètic sobre la importància històrica de les desfetes en contrast amb la sobrevaloració que el context ultraliberal dominant ens obliga a atorgar a èxits i victòries. Som part d’una macro-societat globalitzada que premia tot allò inassolible i obliga els seus membres a triunfar en dominis on és estadísticament impossible fer-ho. Si el triomf és abastament premiat, el fracàs, de llarg el més probable, mai no roman sense càstig.

El Jaciment d’El Born CCM és el paisatge de després d’una desfeta doble : la d’una societat sotmesa i, també, la dels seus integrants, abocats per la pressió de l’invasor hostil a destruir llurs llars i abandonar per sempre llurs formes de viure. Es un escenari propici per pensar en les desfetes com a ancestre del que avui som. 

Habitar significa deixar empremtes alterna dues formes de funcionament. La major part del temps, les planxes d’alumini penjades entre les columnes vibren estimulades pels sons de frases dites i escrites en diverses llengües, extretes del pensament de Walter Benjamin. Cada dues hores, els 16 altaveus del jaciment generen cinc peces de set minuts, evocadores del desnonament i d’aspectes diversos de les formes de vida anteriors a aquell fet traumàtic.

-Què hi descobrirà el visitant veient i escoltant la instal·lació?

Això depèn molt de la història de cada visitant. Mai no descobrim el mateix que els altres. Qui no hagi entrat en contacte amb les idees enunciades a les planxes d’alumini, hi podria descobrir claus del seu interès. Tant si se n’està familiaritzat com si no, però, la transformació del so de les veus en les diferents llengües per l’efecte vibratori de l’alumini és una al·legoria de la distància que hi ha entre la història i els fets als que hi fa referència. A banda dels continguts, més o menys presents a l’imaginari col·lectiu, el que podria ser descoberta comuna per a una majoria de visitants és el poder evocador dels sons quan ressonen en un espai gran, el transiten i l’habiten. En aquestes condicions, l’espai esdevé instrument musical on l’element vibratori és el conjunt dels altaveus situats en posicions diferenciades, mentre que la caixa de ressonància ve definida per les superfícies límit de l’espai, que ens tornen els sons reflectits de manera diversa en funció dels materials dels que estan fetes i de la distància entre elles i cada altaveu. Aquí, l’al·legoria apunta a les formes de contar els fets i com ressonen en una societat segons qui les rep.

-Quina presència té Walter Benjamin a la instal·lació artística? Per què l’ha triat?

Si un pensador em sembla poc narcisista és Walter Benjamin. No diria que és ell qui hi està present sinó les seves idees, que, abastament diseminades, avui moltes són del domini públic. En el seu pensament, molt més que el concepte de victòria, el de desfeta és un element central; justament, perquè és denominador comú dels éssers anònims, que som tots, dels qui, per no ser cèlebres, és molt més dur honorar-ne la memòria. La reconstrucció històrica pretén recuperar la memòria de les persones sense nom a partir de les ruïnes de llurs empremtes, que, després de les desfetes, juntes, podem precebre-les com a arxipèlags en un mar de desinformació, dita cultura pels vencedors i estratègicament distribuida a fi d’amagar el màxim d’empremtes significatives dels vençuts. Per això he triat, aïllat i, en algun cas, re-escrit a fi facilitar-ne la comprensió, frases trobades en els textos d’aquest pensador clau, la majoria relacionada amb la dinàmica entre vencedors i vençuts i la significació de la cultura com a expressió i empremta, també, dels fets bàrbars dels que els humans hem estat capaços de vantar-nos-en al llarg de la nostra existència com a espècie.

-Què ens aporta recordar les derrotes?

El record de les derrotes ens mostra que, malgrat el miratge neoliberal de la superació eterna dels límits, ens és imprescindible acceptar per sempre que ni som déus ni mai no ho serem; que som humans amb limitacions, tal com ens recordava Noam Chomsky a la lliçó Creació i cultura a la fi del segle XX, que, per iniciativa de KRTU i la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, va donar l’any 1992 a l’Institut d’Estudis Nord-americans. Tot el que ens rodeja té límits; i cal fer-se'n càrrec, també. L’infinit no és d’aquest món. La seva raó prové tan sols de la pulsió humana a posar nom a tot; inclús, a l’indefinible o al que no sabem del cert si existeix. A la recerca boja del que no existeix, la natura simbòlica del pensament humà podria acabar abocant la humanitat al suïcidi. El coneixement de les derrotes ens recorda que les victòries incertes ens amaguen la certesa de les desfetes futures; entre elles, si continuem així, la derrota definitiva de la humanitat com a conseqüència de les victòries parcials contra el propi hàbitat.

Les victòries reforcen el narcisisme dels vencedors. De les derrotes aprenem sobre el què ens envolta. 

-Què aporta el format sonor a la narrativa de la instal·lació?

Els missatges visuals predominen fins al punt de saturar el nostre paisatge cognitiu. Són més eficaços; i això és una característica consistent amb el discurs neoliberal que, malgrat nosaltres mateixos, ens condiciona a processar la informació el més ràpidament possible. En art, ni el més eficaç ni la velocitat són sempre recomanables. El discurs artístic no és només conceptual. També és estètic; i això obre el camí a canals que, per no haver estat gaire transitats, la interpretació del què en són vehicle requereix més temps i dedicació, condicions que, superada la mandra, són propícies a certes fonts reconegudes de plaer intel·lectual, com ara el pensament crític, la reflexió i la poesia.

El format sonor predominant és poc habitual. Requereix actitud d’escolta; quelcom al que no ens hem fet gaire. Imprescindible per la interiorització de les idees, la dilatació del temps d’escolta és un avantatge que fa d’ella una forma de recuperació de la lectura. A Habitar significa deixar empremtes, el domini sonor és conductor explícit dels pensaments expressats en els textos, però la funció metafòrica dels sons, que transcendeixen l’espai al que tracten de donar vida, es recolza sobretot en el gaudi de llur distribució espacial, llurs moviments i reflexions.

-Com s'han creat les peces? Com intervé la tecnologia i la IA?

Començaré dient que la tecnologia és entre nosaltres des que som humans. Tan les planxes d’alumini vibrants com les peces acusmatiques se’n beneficien d’alguns avenços tecnològics. La meva tècnica artística és la tecnologia electrònica, que ve a ser el mateix que el pinzell, la foneria o la fotografia. A la gènesi de les peces acusmatiques hi ha el desig de rememorar la vida truncada pel desnonament. Rememorar no vol dir, però, reproduir ni refer. Vol dir pensar-hi. No he pretès de recrear el paisatge sonor d’abans del desnonament. M'he inspirat, tan sols, en els possibles sons que aquella societat hauria pogut generar per construir paisatges sonors imaginaris consistents i atemporals capaços de fer-nos participar de la rememoració. El que m’importa són les connexions entre els sons i les interaccions humanes que ens evoca la seva existència. La construcció d’aquests paisatges sonors, però, necessita centenars de sons que provenen d’una base de dades lliure i immensa, Freesound, i, com la meva capacitat d’ordenament és humana, per articular-los en peces consistents m’he servit de tècniques properes a la IA, que m’han ajudat en la classificació dels sons segons les característiques acústiques amb capacitat d’estimular les nostres habilitats perceptives d’acord amb els meus requeriments compositius. 

-Què podrem viure el 20 de setembre amb l’acció sonora 'Les traces no són els fets'?

Les traces no són els fets és una performance acusmàtica; i això vol dir que, igual que els acusmàtics pitagòrics no podien veure el mestre, que parlava darrere d’una cortina, nosaltres no veiem les fonts sonores dels sons que sentim darrera la cortina d’altaveus. En aquesta performance la instal·lació sencera es transforma en un instrument musical imponent al servei de la rememoració. 

Un brindis a la salut d’algú que ja no hi és no el torna a la vida. No podem reconstruir els detalls precisos d’una rica vida quotidiana passada. No tornaran mai més els sons dels jocs no sempre legals dels triquets, a voltes conflictius (pilota, daus, escacs, cartes, jaquets, …), de les activitats de la carnisseria, dels corders de viola, de la fusteria, de les ferreries i les caldereries, ni de l’aigua del Rec que entrava i sortia de les cases pels aqüeductes, el clavegueram i la gent extreia dels pous, dels ocells i les passes de la gent sobre la pedra del paviment. Però sí podem rememorar-los amb sons actuals que construeixen paisatges d’evocació capaços de fer-nos pensar en la importància i el significat que per a nosaltres tindria llur desaparició.

-Explique brevemente la instalación artística 'Habitar significa dejar huellas'

Se trata de una reflexión en el dominio estético sobre la importancia histórica de las derrotas en contraste con la sobrevaloración que el contexto ultraliberal dominante nos obliga a otorgar a los éxitos y victorias. Somos parte de una macro-sociedad globalizada que premia todo lo inalcanzable y obliga a sus miembros a triunfar en dominios donde es estadísticamente imposible hacerlo. Si el triunfo es ampliamente premiado, el fracaso, con mucho el más probable, nunca queda sin castigo.

El Yacimiento de El Born CCM es el paisaje después de una doble derrota: la de una sociedad sometida y, también, la de sus integrantes, empujados por la presión del invasor hostil a destruir sus hogares y abandonar para siempre sus formas de vida. Es un escenario propicio para pensar en las derrotas como ancestro de lo que hoy somos.

Habitar significa dejar huellas alterna dos formas de funcionamiento. La mayor parte del tiempo, las planchas de aluminio colgadas entre las columnas vibran estimuladas por los sonidos de frases dichas y escritas en diversos idiomas, extraídas del pensamiento de Walter Benjamin. Cada dos horas, los 16 altavoces del yacimiento generan cinco piezas de siete minutos, evocadoras del desalojo y de diversos aspectos de las formas de vida anteriores a ese hecho traumático.

-¿Qué descubrirá el visitante viendo y escuchando la instalación?

Esto depende mucho de la historia de cada visitante. Nunca descubrimos lo mismo que los demás. Quien no haya entrado en contacto con las ideas enunciadas en las planchas de aluminio, podría descubrir claves de su interés. Tanto si se está familiarizado como si no, la transformación del sonido de las voces en los diferentes idiomas por el efecto vibratorio del aluminio es una alegoría de la distancia que hay entre la historia y los hechos a los que hace referencia. Además de los contenidos, más o menos presentes en el imaginario colectivo, lo que podría ser descubierto comúnmente para una mayoría de visitantes es el poder evocador de los sonidos cuando resuenan en un espacio grande, lo transitan y lo habitan. En estas condiciones, el espacio se convierte en instrumento musical donde el elemento vibratorio es el conjunto de los altavoces situados en posiciones diferenciadas, mientras que la caja de resonancia está definida por las superficies límite del espacio, que nos devuelven los sonidos reflejados de manera diversa en función de los materiales de los que están hechos y de la distancia entre ellos y cada altavoz. Aquí, la alegoría apunta a las formas de contar los hechos y cómo resuenan en una sociedad según quién las recibe.

-¿Qué presencia tiene Walter Benjamin en la instalación artística? ¿Por qué lo ha elegido?

Si un pensador me parece poco narcisista es Walter Benjamin. No diría que es él quien está presente sino sus ideas, que, ampliamente diseminadas, hoy muchas son de dominio público. En su pensamiento, mucho más que el concepto de victoria, el de derrota es un elemento central; precisamente, porque es denominador común de los seres anónimos, que somos todos, de quienes, por no ser célebres, es mucho más duro honrar su memoria. La reconstrucción histórica pretende recuperar la memoria de las personas sin nombre a partir de las ruinas de sus huellas, que, después de las derrotas, juntas, podemos percibirlas como archipiélagos en un mar de desinformación, llamada cultura por los vencedores y estratégicamente distribuida para ocultar al máximo las huellas significativas de los vencidos. Por eso he elegido, aislado y, en algún caso, reescrito para facilitar su comprensión, frases encontradas en los textos de este pensador clave, la mayoría relacionada con la dinámica entre vencedores y vencidos y el significado de la cultura como expresión y huella, también, de los actos bárbaros de los que los humanos hemos sido capaces de vanagloriarnos a lo largo de nuestra existencia como especie.

-¿Qué nos aporta recordar las derrotas?

El recuerdo de las derrotas nos muestra que, a pesar del espejismo neoliberal de superación eterna de los límites, es imprescindible aceptar para siempre que no somos dioses ni nunca lo seremos; que somos humanos con limitaciones, tal como nos recordaba Noam Chomsky en la lección Creación y cultura a finales del siglo XX, que, por iniciativa de KRTU y la Cátedra Ferrater Mora de la Universidad de Girona, ofreció en 1992 en el Instituto de Estudios Norteamericanos. Todo lo que nos rodea tiene límites; y es necesario asumirlos. Lo infinito no es de este mundo. Su razón proviene solo de la pulsión humana de poner nombre a todo; incluso, a lo indefinible o a lo que no sabemos con certeza si existe. En la loca búsqueda de lo que no existe, la naturaleza simbólica del pensamiento humano podría llevar a la humanidad al suicidio. El conocimiento de las derrotas nos recuerda que las victorias inciertas nos ocultan la certeza de las futuras derrotas; entre ellas, si seguimos así, la derrota definitiva de la humanidad como consecuencia de las victorias parciales contra su propio hábitat.

Las victorias refuerzan el narcisismo de los vencedores. De las derrotas aprendemos sobre lo que nos rodea.

-¿Qué aporta el formato sonoro a la narrativa de la instalación?

Los mensajes visuales predominan hasta el punto de saturar nuestro paisaje cognitivo. Son más eficaces; y esto es una característica consistente con el discurso neoliberal que, a pesar de nosotros mismos, nos condiciona a procesar la información lo más rápidamente posible. En arte, ni la eficacia ni la velocidad son siempre recomendables. El discurso artístico no es solo conceptual. También es estético; y esto abre el camino a canales que, por no haber sido muy transitados, la interpretación de lo que transmiten requiere más tiempo y dedicación, condiciones que, superada la pereza, son propicias para ciertas fuentes reconocidas de placer intelectual, como el pensamiento crítico, la reflexión y la poesía.

El formato sonoro predominante es poco común. Requiere actitud de escucha; algo a lo que no estamos acostumbrados. Imprescindible para la interiorización de las ideas, la dilatación del tiempo de escucha es una ventaja que lo convierte en una forma de recuperación de la lectura. Habitar significa dejar huellas, el dominio sonoro es el conductor explícito de los pensamientos expresados en los textos, pero la función metafórica de los sonidos, que trascienden el espacio al que intentan dar vida, se apoya principalmente en el disfrute de su distribución espacial, sus movimientos y reflexiones.

-¿Cómo se han creado las piezas? ¿Cómo interviene la tecnología y la IA?

Comenzaré diciendo que la tecnología está entre nosotros desde que somos humanos. Tanto las placas de aluminio vibrantes como las piezas acusmáticas se benefician de algunos avances tecnológicos. Mi técnica artística es la tecnología electrónica, que viene a ser lo mismo que el pincel, la fundición o la fotografía. En la génesis de las piezas acusmáticas está el deseo de recordar la vida truncada por el desahucio. Recordar no significa, sin embargo, reproducir ni referir. Significa pensar en ello. No he pretendido recrear el paisaje sonoro anterior al desahucio. Me he inspirado, simplemente, en los posibles sonidos que esa sociedad podría haber generado para construir paisajes sonoros imaginarios consistentes y atemporales capaces de hacernos participar del recuerdo. Lo que me importa son las conexiones entre los sonidos y las interacciones humanas que su existencia nos evoca. La construcción de estos paisajes sonoros, sin embargo, necesita cientos de sonidos que provienen de una base de datos libre e inmensa, Freesound, y, como mi capacidad de organización es humana, para articularlos en piezas consistentes he usado técnicas cercanas a la IA, que me han ayudado en la clasificación de los sonidos según las características acústicas con capacidad de estimular nuestras habilidades perceptivas de acuerdo con mis requerimientos compositivos.

-¿Qué podremos vivir el 20 de septiembre con la acción sonora 'Las huellas no son los hechos'?

Las huellas no son los hechos es una performance acusmática; y eso significa que, al igual que los acusmáticos pitagóricos no podían ver al maestro, que hablaba detrás de una cortina, nosotros no vemos las fuentes sonoras de los sonidos que oímos detrás de la cortina de altavoces. En esta performance, la instalación entera se transforma en un instrumento musical imponente al servicio del recuerdo.

Un brindis por la salud de alguien que ya no está no lo devuelve a la vida. No podemos reconstruir los detalles precisos de una rica vida cotidiana pasada. Nunca volverán los sonidos de los juegos no siempre legales de las canicas, a veces conflictivos (pelota, dados, ajedrez, cartas, chaquetas, ...), de las actividades de la carnicería, de los corderos de viola, de la carpintería, de las forjas y las caldererías, ni del agua del Rec que entraba y salía de las casas por los acueductos, el alcantarillado y que la gente extraía de los pozos, de los pájaros y los pasos de la gente sobre la piedra del pavimento. Pero sí podemos recordarlos con sonidos actuales que construyen paisajes de evocación capaces de hacernos pensar en la importancia y el significado que para nosotros tendría su desaparición.

- Briefly explain the art installation 'Habitar significa deixar empremtes'.**

This is a reflection within the aesthetic realm about the historical importance of defeats in contrast to the overvaluation that the prevailing neoliberal context compels us to attribute to successes and victories. We are part of a globalized macro-society that rewards the unattainable and compels its members to succeed in realms where it's statistically impossible to do so. If success is amply rewarded, failure, which is far more likely, never goes unpunished.

The El Born CCM archaeological site portrays the landscape following a double defeat: that of a subjugated society and, likewise, its individual members who, due to the pressure of the hostile invader, were forced to destroy their homes and forever abandon their ways of living. It's an apt setting to ponder on defeats as precursors to what we are today. 

"Habitar significa deixar empremtes" alternates between two modes of operation. Most of the time, aluminum plates hanging between columns vibrate, stimulated by the sounds of phrases spoken and written in various languages, drawn from the thoughts of Walter Benjamin. Every two hours, the 16 speakers in the site produce five seven-minute pieces, evoking both the eviction and various aspects of the ways of life that existed before that traumatic event.

- What will visitors discover by seeing and listening to the installation?**

This greatly depends on each visitor's personal history. We never discover the same things as others. Those unfamiliar with the ideas displayed on the aluminum plates might find keys to their interests. Whether familiar or not, however, the transformation of the voices' sound in various languages due to the vibrating effect of the aluminum is an allegory of the distance between history and the events it references. Apart from the content, more or less present in the collective imagination, a common revelation for the majority of visitors might be the evocative power of sounds when they resonate in a large space, traverse it, and inhabit it. Under these conditions, the space becomes a musical instrument where the vibrating element consists of speakers placed in different positions, while the resonating box is defined by the limiting surfaces of the space. These surfaces reflect sounds differently depending on the materials they're made of and their distance from each speaker. Here, the allegory points to the ways events are narrated and how they resonate in a society depending on the recipient.

- How present is Walter Benjamin in the art installation? Why did you choose him?**

If there's a thinker who seems the least narcissistic to me, it's Walter Benjamin. I wouldn't say that he is the one present, but rather his ideas, which, widely disseminated, are now mostly public domain. In his thought, the concept of defeat is much more central than that of victory, precisely because it's a common denominator for all the anonymous beings that we all are. For those who are not famous, it's much harder to honor their memory. Historical reconstruction aims to recover the memory of the nameless from the ruins of their footprints. After the defeats, together, we can perceive them as archipelagos in a sea of misinformation, termed culture by the victors, and strategically distributed to hide as many meaningful traces of the vanquished as possible. That's why I chose, isolated, and in some cases, rewrote phrases found in the texts of this key thinker, most related to the dynamics between victors and vanquished and the significance of culture as an expression and also a trace of the barbaric acts that humans have boasted of throughout our existence as a species.

-What does remembering defeats bring us?

Remembering defeats shows us that, despite the neoliberal mirage of endlessly overcoming limits, we must forever accept that we are neither gods nor will we ever be; we are humans with limitations, as Noam Chomsky reminded us in the lesson "Creation and Culture at the End of the 20th Century," which he gave in 1992 at the Institute of North American Studies, initiated by KRTU and the Ferrater Mora Chair of the University of Girona. Everything around us has limits; and we must acknowledge this as well. The infinite is not of this world. Its reason stems only from the human drive to name everything; including the indefinable or what we don't truly know exists. In the mad pursuit of the non-existent, the symbolic nature of human thought could lead humanity to suicide. Knowing defeats reminds us that uncertain victories hide the certainty of future losses; among them, if we continue like this, the ultimate defeat of humanity as a result of partial victories against its own habitat.

Victories bolster the narcissism of the victors. From defeats, we learn about our surroundings.

-What does the sound format contribute to the narrative of the installation?

Visual messages predominate to the point of saturating our cognitive landscape. They are more effective; and this is consistent with the neoliberal discourse that conditions us to process information as quickly as possible, despite ourselves. In art, neither efficacy nor speed are always advisable. The artistic discourse is not just conceptual. It's also aesthetic; and this opens the way to channels that, being less traversed, require more time and dedication for interpretation, conditions that, once laziness is overcome, are conducive to recognized sources of intellectual pleasure, such as critical thinking, reflection, and poetry.

The predominant sound format is rare. It requires a listening attitude, which we are not very accustomed to. Essential for the internalization of ideas, the elongation of listening time is an advantage that makes it a form of recapturing reading. In "Habitar significa deixar empremtes", the sound domain explicitly conveys the thoughts expressed in the texts, but the metaphorical function of the sounds relies mainly on the enjoyment of their spatial distribution, their movements, and reflections.

-How were the pieces created? How do technology and AI intervene?

I'll start by saying that technology has been among us since we've been human. Both the vibrating aluminum plates and the acousmatic pieces benefit from some technological advances. My artistic technique is electronic technology, which is equivalent to the brush, the foundry, or photography. At the genesis of the acousmatic pieces is the desire to remember the life truncated by eviction. To remember does not mean, however, to reproduce or refer. It means to think about it. I have not tried to recreate the soundscape before the eviction. I was only inspired by the possible sounds that society could generate to construct consistent and timeless imaginary soundscapes capable of making us participate in remembrance. What matters to me are the connections between the sounds and the human interactions that their existence evokes. The construction of these soundscapes requires hundreds of sounds from a vast free database, Freesound. My organization ability is human, so to articulate them into consistent pieces, I used techniques close to AI, which helped me classify the sounds based on acoustic characteristics that stimulate our perceptual abilities according to my compositional requirements.

-What will we experience on September 20th with the sound action "Les traces no són els fets"?

"Les traces no són els fets" is an acousmatic performance; which means that just as the acousmatic Pythagoreans could not see the master, who spoke behind a curtain, we don't see the sound sources of the sounds we hear behind the curtain of speakers. In this performance, the entire installation becomes a magnificent musical instrument at the service of remembrance.

Toasting to the health of someone who is no longer alive doesn't bring them back to life. We can't reconstruct the precise details of a rich past daily life. The sounds of the sometimes illegal and sometimes contentious games (ball, dice, chess, cards, jacks, etc.), the activities of the butcher shop, the lambs, the carpentry, the forges and boiler shops, or the water from the Rec that entered and left the houses through aqueducts, sewers, and people extracted from wells, the birds and the footsteps of people on the stone pavement will never return. But we can remember them with current sounds that construct evocative landscapes capable of making us think about the importance and meaning their disappearance would have for us.